La Disciplina Del Cos Al Capitalisme Racial

Traducció pròpia al català del text original La disciplina del cuerpo en el capitalismo racial (publicat a El Salto el 22/08/2023)

Si alguna cosa comparteix la violència racista (al nostre país i a molts altres d’occident) amb l’esclavatge, el linxament i la segregació racial és precisament la presumpció de culpabilitat subjecta a la raça, el tracte inhumà i la lògica de l’existència de veïnes de segona.

El darrer dissabte 5 d’agost a la nit, al barri d’El Raval (Barcelona), els agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona van operar amb extrema violència contra un jove negre-africà. Veig als seus ulls la història repetida del nostre jovent: migració, violència institucionalitzada, negrofòbia un cervell brillant, capaç de recordar-ho tot.

Ho confeso: el nus a l’estòmac m’atravessa com ho fa la ràbia, l’impotència i l’ànsia de justícia. Perquè si, res del succeït és nou: ni per a ell (home jove negre-africà acostumat a la violència) ni per nosaltres. Certa sensació d’haver escoltat aquesta història abans. Quasi la mateixa. I és que, efectivament, la repetició del seu cas fa de la violència policial contra els cosos negres quelcom habitual als estats. L’estructuralitat de la violència i com opera en combinació amb altres manifestacions del racisme, fan plantejar-me una pregunta prou perillosa: què hem fet per merèixer això?. Però, sobretot, per què?.

Assumeixo la perillositat de la pregunta en la mesura que pot semblar que estic dipositant la responsabilitat als subjectes violentats. Però és la pregunta que em surt de l’ànima quan els cops venen de tot arreu i et preguntes: quin és el motiu?.

La violència és l’arma d’ordenació política dels estats. És un poder que, suposadament, el ciutadà atorga a l’estat per a que el protegeixi d’allò que autors clàssics (europeus), en la seva teoria política de l’Estat modern, van denominar l’estat de naturalesa. Així ho va fer, entre d’altres, Hobbes, qui assumia el conflicte com l’estat natural de qui conviu en un territori.

Visió pessimista ja havia tingut Maquiavel i, amb matissos a la seva visió prèvia de l’estat de naturalesa, Locke també abordaría l’Estat com un gestor de conflictes. Així doncs, la teoría clàssica de l’Estat modern l’accepta com l’única garantia de viure en llibertat. Aquest, terme que pren rellevància en l’emergència del capitalisme en el marc de l’estat.

La violència és el fer propi de l’Estat però, el més important, requereix d’una validació en nom de la seguretat, de la llibertat i del Dret

Si en alguna cosa coincideixen – amb matissos – aquests teòrics que marcarien l’història d’Europa, i en conseqüència la del món, seria en reconèixer la necessitat d’una font de legitimació o consentiment. Sense aprofundir en el contingut de la teoria del contracte social, el que si matitzaré és que ja Maquiavel va reconèixer la necessitat que el poble et vegi carismàtic i accepti la teva acció política. Allò que també tindría abundant literatura a l’obra de Max Weber, qui va parlar d’autoritat carismàtica i de la necessitat d’una validació cognitiva a l’acció del legislador. En definitiva, la violència és el fer propi de l’Estat però, el més important, requereix d’una validació en nom de la segurat, de la llibertat i del Dret.

Així es com, en base a aquesta ordenació de les coses, a través del processos històrics ja ampliament coneguts com el genocidi colonial i la violència esclavista, els estats europeus imposen la seva raó de les coses i pretenen, a través d’un discurs evangelitzant, dotar de civilització als territoris als quals se’ls confiava l’expansió industrial i econòmica d’Europa. La construcció de l’altre, que comença en aquests periodes, com un subjecte sense raonament ni cultura del treball i violent, construeixen en conseqüència una jerarquització racial per la qual els blancs no només violenten a aquells que no ho són, sino que a més tenen motius per a fer-ho. És a dir, l’autoritat moral de fer-ho perquè en executar dites violències, l’estat ens »està protegint». Però sobretot, qui es trobi fora d’aquest esquema de »correcta ciutadania», serà disciplinat/da a fer-ho a través de l’aparell de la justícia penal i un dels seus braços executors: els cossos policials.

És ser un/a bon/a ciutadà/ana només respondre als mandats del imperi de la llei?. Per començar, ser ciutadà/na d’un Estat és un estatus jurídic reservat a aquelles persones que cumpleixen els requisits que, en l’actualitat, marquen les lleis d’estrangeria. Però és que, independentment d’aquest fet (rellevant en molts casos), la violència policial opera sempre amb severa disciplina a qui, tot i ser exemples de respectabilitat, l’estat jerarquitza en les seves posicions més inferiors. Així va operar en el seu moment la construcció de l’acumulació de la riquesa europea: eliminant en la seva totalitat els costos de mà d’obra i disciplinant els cossos que volguéssin fer una esmena als modes de vida europeus, que fossin un perill a l’individualisme i a la fràgil moral del continent.

Tots aquests debats poden semblar superats però el capitalisme i el racisme institucional són, de fet, més contemporanis que mai. Fent analogia a les institucions que la germana Angela Davis enllaçava a la construcció del sistema penitenciari, si alguna cosa comparteix la violència policial racista (al nostre país i a molts altres d’occident) amb l’esclavatge, el linxament i la segregació racial són precisament la pressumpció de culpabilitat subjecta a la raça, el tracte inhumà i la lògica de l’existència de veïnes de segona (respectivament).

La pressumpció de culpabilitat és el simple fet que per ser violentat per un agent de policia, no és necessari trencar la llei. Dit d’una altra manera, no és necessari ser un delinqüent, tot i que ser-ho molts cops estigui vinculat a la perenne precarietat de les nostres comunitats. Els casos relatats en nombrosos informes de centres de drets humans així com d’organismes internacionals que han fet seguiment de la situació a l’estat espanyol, demostren la violència sistèmica amb la qual s’actua sovint i també el doble estàndar de mesura que reflecteix l’inexistència d’homogeneïtat en les actuacions policials.

Al respecte del tracte inhumà, aquelles que coneixem actuacions policials racistes (perquè les hem viscut o perquè la nostra xarxa afectiva ha estat víctima) coneixem l’especial menyspreu amb la qual s’executen i com els »guardians de la llei» són els primers en saltar-se-la. Perquè, en relació a l’existència de veïnes de segona, l’escrupulós respecte als reglaments policials i als principis de proporcionaltat, igualtat i aquells recollits a la Constitució espanyola; quan es tracta dels nostres cossos, semblen desaparèixer.

Així doncs, què hem fet per merèixer això? Res i tot. Res indigne i som també tot allò que la política ha volgut destruir i imposar històricament mitjançant la blanquitud. És ilús dir que en la totalitat del cos policial hi ha aquest element ideològic tan elaborat. Qui deliberadament actua amb tanta violència, a consciència, amb justificació discursiva i seguint una línia històrica, són estats com l’espanyol. Així ho fan tapant-se els ulls davant el racisme policial, no generant garanties necessàries per la fiscalització de la seva actuació i, fins i tot, no dubtant en generar aliances criminals amb altres cossos policials per continuar violentant els cossos negres (les nostres fronteres del sud en són testimoni). Els estats occidentals potser, a la seva fundació, no comptaven amb la nostra supervivència ni amb la nostra lluita política, però seguim sent aquells que volem esmenar l’injustícia i la desigualtats. Sembla que amb el simple fet d’existir, ja estem fent tremolant els estats d’igualtat i de drets.